Cultura

Claudi Biern

Productor de cinema

“El dibuixos animats tenen l’avantatge que no envelleixen”

Els animals creen molta empatia amb el nen, i el gos és la mascota per excel·lència arreu

Claudi Biern (Palma, 1940) ocupa un lloc a dalt de tot en la història de l’animació televisiva catalana i espanyola, primer com a responsable de la distribució i el marxandatge de conegudes sèries internacionals (La Pantera Rosa, Vickie el vikingo, La abeja Maya, Marco, Pippi Calzaslargas, Mazinger Z...) i després com a productor de grans èxits: Ruy, el pequeño Cid (1980), La vuelta al mundo de Willy Fogg (1983), David el Gnomo (1985)... La pel·lícula D’Artacan i els tres gosqueters adapta una de les seves sèries que va triomfar arreu del món. Demà arriba als nostres cinemes, també en versió catalana. Ens ho explica des del despatx de la seva productora, Apolo Films, al carrer Balmes de Barcelona.

El marxandatge de sèries de televisió va ser la seva porta d’entrada al món de l’animació?
Exactament, jo vaig començar amb una multinacional de productes de consum, a pesar que era advocat. Vaig fer estudis de mercat, soc tècnic en publicitat. El màrqueting no existia. A l’hora de promocionar productes de consum, detergents, hi havia molta competència: 2x1, “el más blanco... Les botigues eren Comestibles, Ultramarinos, Aceites y jabones, colmados...No hi havia supermercats. Vaig pensar que els nens tenien molta importància, jo pensava molt en els meus fills. Estic parlant dels anys 1965-1970, i vaig pensar a posar en un paquet de detergent un ninot d’alguna sèrie coneguda. Em vaig posar en contacte amb Disney, Hanna Barbera, United Artists... vaig comprar els drets, vaig començar a fer ninots, adhesius, cromos... Després vaig entrar en els productes d’alimentació: Danone, Bimbo, Panrico... Agafava drets de sèries com La Pantera Rosa, Vickie el vikingo, La abeja Maya, Marco, Pippi Calzaslargas, Mazinger Z, Jackie y Nuca - El bosque de Tallac, Banner y Flappy, Tom Sawyer, Orzowei, Sandokan... Aleshores em vaig plantejar que estava fent el negoci per als que han fet la sèrie: els comprava la sèrie, els la venia, feia cromos... Havia de pagar els royalties i feia tot l’esforç.
També distribuïa totes aquestes sèries?
Sí, si no les col·locava no podia fer merchandising, i en aquella època hi havia dos canals, o et compraven o no, no podies anar a la competència. Llavors vaig començar a produir jo mateix les sèries. La primera va ser Ruy, el pequeño Cid [1980], després vaig fer Dartacán y los tres mosqueperros [1981], que va ser una explosió mundial; cada quinze dies tenia algú d’algun país demanant els drets de la sèrie. Després vaig fer La vuelta al mundo de Willy Fogg [1983], David el Gnomo [1985], que la vaig aconseguir vendre als Estats Units...
Per què ha passat de la televisió al cinema?
M’ho havien proposat moltes vegades, però és un món totalment diferent, no té absolutament res a veure: els sistemes de producció, el temps, el merchandising, com es ven... Es podria fer un màster de deu anys sobre les seves diferències. Però hi ha hagut un canvi tecnològic molt gran que fragmenta les audiències, amb cent canals digitals, el nen té el mòbil, la tauleta, l’ordinador... i ens vam plantejar que els costos de les sèries no eren satisfets pels canals, que cada vegada tenen menys publicitat. Ens deien que féssim una pel·lícula, que els pares se sabien les cançons d’aquelles sèries, i amb el Toni García [el director] vam pensar de fer una pel·lícula i vam optar per D’Artacan...
Per què aquesta sèrie?
Primer perquè és la primera amb cap i peus que se’m va ocórrer. En segon lloc, perquè Dumas era un geni. Entre Hollywood i Europa se n’han fet 22 adaptacions. És capa i espasa, acció, bons i dolents, amor, fets històrics... Té tots els ingredients, i a més té marca. Si fem la teva vida o la meva ens costarà de vendre-la, però Els tres mosqueters tothom sap de què va. A més, vaig introduir una variant que deu fer regirar de tant en tant el pobre Dumas a la tomba: fer-la protagonitzada per animals antropomòrfics.
Per què aquesta opció?
Per dos motius principals. Si fas un ésser humà, ho has de fer amb molt detall; en canvi, caricaturitzat, si el guió és bo, té el mateix efecte i és molt més econòmic i ràpid. En segon lloc, els animals creen molta empatia amb el nen, el gos és la mascota per excel·lència arreu del món. A més m’agraden molt els gossos. A Mallorca, quan vaig néixer, la primera foto que em van fer va ser a la terrassa amb la meva mare i el gos. Va tenir tant d’èxit que les següents sèries les vaig fer amb animals antropomòrfics, menys David el Gnomo, és clar, els gnoms són els gnoms. Per fer D’Artacan... Vaig anar a una llibreria i vaig comprar una enciclopèdia de gossos de l’editorial Salvat i a mesura que anava escrivint el guió i destrossant la novel·la de Dumas, en afegir i treure personatges anava triant la raça. A més vaig poder fer el joc de paraules D’Artacán y los tres mosqueperros. En anglès és Dogtanian and the three muskehounds.
A quants països han venut els drets de la pel·lícula?
A 35 països, tot i que amb la pandèmia no s’ha pogut vendre a l’Amèrica Llatina perquè està tot tancat. S’ha venut als Estats Units, a França s’estrena la setmana que ve, i a Portugal s’ha estrenat amb un èxit aclaparador, estem superant els americans. Amb la taquilla acumulada, som els dibuixos animats amb més recaptació des d’abans de la pandèmia. S’ha venut a cinemes i plataformes. Els dibuixos animats tenen inconvenients i avantatges. Si vols fer una ficció, depenent del guió la pots rodar en tres mesos, però les pel·lícules d’animació són tres o quatre anys de feina, amb la qual cosa creem indústria. Els dibuixos animats tenen l’avantatge que no envelleixen. Fem una pel·lícula d’imatge real i d’aquí a cinc anys es veurà que és vella pels cotxes, els tatuatges... Però la sèrie D’Artacán... té 38 anys i encara l’emeten alguns canals de televisió.
El panorama del cinema animat ha canviat radicalment els darrers 25 anys. Això és un avantatge o un inconvenient?
Això és un tema important. Si compres un software, amb un amic a casa pots fer una pel·lícula. Hi ha mils de projectes que es mouen per tot el món, però triomfar a nivell cinematogràfic mundial és per als escollits, per a les majors americanes i alguns països com França i Irlanda que protegeixen la seva indústria amb uns ajuts brutals. Les grans multinacionals, si no tenen marca, la creen, si tenen un pressupost de cent milions, igual en dediquen 50 al llançament. Nosaltres que som petitets i independents treballem amb marques conegudes, i enlloc de 50, gastem tres milions. Cuidem més els detalls, com per exemple la banda sonora de D’Artacan... Dubto que en els 30 o 40 darrers anys cap producció espanyola hagi gastat tants diners en la banda sonora com Apolo Films en aquesta pel·lícula. Hem agafat nou dies l’Orquestra Simfònica de Navarra.
El públic infantil i juvenil actual creu que serà receptiu a aquesta fórmula de cinema d’aventures clàssica, amb les influències tan diferents que han rebut?
És un dubte que hem tingut molt de temps. Aquest matí [ahir] han vingut deu o dotze nens a la projecció que hem fet i m’han dit que els ha encantat. I els seus pares deien que havien vist la sèrie amb els seus avis, això ens ajuda a crear una atmosfera familiar de simpatia. Jo crec que els nens troben a faltar aquesta comunicació amb els pares, avui en dia, cadascú va pel seu compte. Jo a casa faig deixar el mòbil com feien a les pel·lícules de l’Oest amb les pistoles, i es creen unes tertúlies! Més ulls i menys pantalles! A l’estrena que vam fer al Festival d’Osca hi havia nens petits i adults i no es va moure ningú en noranta minuts. Després van venir moltes mares i pares a dir-me que havien tornat a la infantesa i s’havien emocionat. Provoca un flashback cap a unes vivències que tenia tothom en aquelles èpoques amb les sèries de la televisió a les 3.30 h, i els nens se n’adonen, veuen els pares emocionats. Hem fet l’única pel·lícula familiar, perquè la gaudeixi tota la família.
Es veuen molt poques pel·lícules animades als Goya. Per què?
És per culpa de la llei, és una desgràcia. És del 2004, té disset anys i està obsoleta. Posa en el mateix cabàs la ficció, l’animació, els documentals i els videojocs. És una vergonya que només pugui presentar-se una pel·lícula als Goya! Al ministeri ho saben, i els mateixos funcionaris et donen la raó. Ha de canviar la llei, només el 10% del pressupost de l’ICAA va a l’animació quan alimentem una indústria, creem centenars de llocs de treball. Ens posen pals a les rodes. Sempre dic que no som les germanes pobres, som les limosneras. No hi ha dret! El que es ven a l’estranger són D’Artacan..., Atrapa la bandera o Tadeu Jones, però no hi ha manera.
Estrenar durant la pandèmia i la crisi que ha generat, és més difícil?
La pandèmia ens ha destrossat, havíem d’estrenar al gener, al febrer, després al març... Però hem descobert que Un per a tots i tots per a un reflecteix la pandèmia, és l’eslògan que hem de dir quan es fan aquests botellots, o als antivacunes. Un per a tots, perquè si tu falles, pots contagiar tothom, i Tots per a un, perquè entre tots, amb les vacunes, ho hem de superar.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.