Cultura

Vicky Luengo

Actriu

“El lloc d’on ets condiciona absolutament la teva vida”

L’èxit és estar en pau amb mi mateixa i llevar-me cada dia sentint que estic fent el que vull fer

Reconeix que el dur personatge de policia de la brigada d’assumptes interns a Antidisturbios, de Rodrigo Sorogoyen, ha marcat un abans i un després d’una carrera tot terreny. Dels antidisturbis, ara passa als suburbis: a Chavalas , film de Carol Rodríguez Colás distingit amb el Premi del Públic del Festival de Màlaga, interpreta una fotògrafa amb ambicions artístiques que no se’n surt professionalment i ha de tornar al seu barri, a Sant Ildefons, de Cornellà de Llobregat. Nascuda a Palma el 1990, Vicky Luengo va créixer a Barcelona i, ara, canvia de casa i ciutat, segons la feina. Darrerament, a Madrid i Barcelona.

‘Chavalas’ és una pel·lícula que parla de reconciliar-se i acceptar-se un mateix?
Sí, crec que és una pel·lícula que parla de la identitat, d’acceptar l’origen, de com de difícil és ser feliç fins que no acceptes qui ets. També parla de l’amistat entre un grup de dones des d’un punt de vista real, sense els prejudicis que hi ha sovint en les ficcions i la literatura, aquesta amistat femenina explicada des de la competitivitat, l’enveja... La pel·lícula fuig de tot això, i parla també de la crisi, de com la gent jove no pot arribar on vol, de la gestió del fracàs. I del barri, sense estigmatitzar-lo ni caure en clixés com ara la violència, la drogoaddicció, la delinqüència...
Parla de grans temes, però posant el focus en un barri. Des del més local es pot parlar de l’universal?
Totalment! El concret, al final, és universal. En aquest cas, crec que tots hem estat en algun moment el fill o la filla que ha marxat de casa per intentar aconseguir una cosa que volia, i tots els pares o mares han estat el pare o la mare que s’ha quedat a casa quan el fill se n’anava, patint perquè li anés bé. És un lloc des del qual tothom pot empatitzar; és concret i petit, però explica alguna cosa molt gran.
Quina importància té el lloc on un neix per a la identitat?
Anava a dir que força, però crec que té una importància absoluta. Al final, el lloc on neixes et dona uns privilegis. A Catalunya, néixer a Cornellà o a Barcelona sembla que hauria de ser el mateix, però la directora ha patit prejudicis i molta gent l’ha titllada de certes coses només per ser d’on era. Si anem un pas més enllà i parlem de néixer a Europa o a l’Àfrica, el lloc on creixes, d’on ets, condiciona absolutament la teva vida.
‘Chavalas’ reflexiona sobre l’èxit. Què és per vostè?
Per mi, l’èxit és estar en pau amb mi mateixa i llevar-me cada dia sentint que estic fent el que vull fer i soc coherent amb mi. Si algun dia, a més, aconsegueixo arribar a llocs on sempre he volgut arribar professionalment, també és èxit. Però no per l’aspecte professional, sinó perquè em fa sentir en pau amb mi mateixa. I tenir èxit també és tenir una xarxa afectiva al voltant que et sostingui en els moments en què ho necessitis.
Hi ha pel·lícules, com ara ‘American graffiti’, que plantegen que per ser feliç s’ha de sortir del poble, del barri. ‘Chavalas’ sembla apostar pel contrari.
No penso que calgui sortir del barri per ser feliç. Recuperant el que responia sobre l’èxit, crec que hi ha el prejudici que tens èxit si marxes a fora. Però si la persona és feliç quedant-se al barri i treballant en un bar, com ara el personatge d’Àngela Cervantes, qui ets tu per jutjar si això és èxit o no? Si aquesta persona està en pau, és feliç i això l’omple, no soc ningú per jutjar-ho. L’èxit és fer el que vulguis fer acceptant-te tu mateix. El meu personatge vol treballar en un estudi de fotografia de Barcelona, però torna al barri i ha d’acceptar i estimar qui és i d’on ve. La pel·lícula ha suposat l’aprenentatge que, de vegades, jutgem i prejutgem el que la gent hauria de voler per ser feliç, i això no és així. Jo no soc millor, ni més intel·ligent pel fet de ser actriu, viure a Madrid i Barcelona o rodar a París. No soc una persona més vàlida que el meu germà, per exemple, que és conductor d’autobús al Carmel. La pel·lícula també explica això: cada persona tria la vida que vol, i ningú no és més vàlid o més interessant per fer una cosa o una altra. L’èxit està a triar i ser conseqüent amb el que vols i lluitar per aconseguir-ho.
Teníeu present Estopa quan rodàveu? Són de Cornellà també.
Es va parlar molt d’Estopa, perquè el missatge que van enviar quan van començar a fer la seva música és exactament el que envia la pel·lícula. Hi ha molts referents que parlen d’això, però vam escoltar molt la música d’Estopa durant el rodatge.
‘La hija de un ladrón’, ‘Ama’, ‘Chavalas’... Hi comença a haver una tendència a rodar films realistes, de temàtica social, dirigits per dones a Catalunya.
Crec que és el que ha de ser. No em sembla una tendència, em sembla la vida, el normal. Tendència és una cosa que es posa de moda, però el que ha passat és que no s’ha deixat que sigui així abans, quan hi havia molt pocs referents, molt poques dones dirigien en aquest país, i com a nena de 15 anys no et passava com als nois que diuen que van voler ser directors perquè van veure una pel·lícula i van dir que volien ser com aquest senyor que la dirigeix. Les nenes van al cinema, no hi veuen el nom d’una directora i no poden dir “jo vull ser aquesta persona!” Com que no hi ha referents, no hi ha desig d’ocupar aquests llocs perquè són inexistents. No crec que sigui una tendència; crec que això ha de ser així. I crec que és imparable. S’està demostrant que el relat femení és tan important i necessari com el masculí. Hi ha coses molt interessants a explicar, hi ha molt de talent, i això generarà referents perquè les nenes del futur ho vulguin fer i aconseguim d’una vegada per totes una paritat.
‘Antidisturbios’ va agradar molt a Catalunya?
Sí i no, però com a tot arreu. A mi em fascina que les ficcions que generen tanta controvèrsia és perquè estan molt ben fetes. Una cosa que li sembli bé a tothom no està removent consciències. Crec que la gent ha d’entendre que, al final, estàvem fent una ficció; Antidisturbios no era un documental per explicar un cas concret i verídic. Si es fa una ficció sobre una dona que ha estat violada, no surten totes les víctimes de violacions a dir que això no és així. Entenc que és una ferida que està oberta, però és una ficció, no un documental que vulgui reflectir cap mena de realitat, ni estem jutjant ni criticant ningú. Aquests directors i creadors han volgut donar un punt de vista sobre una cosa concreta. Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña volien parlar sobre els límits de la violència, sobre si és lícit que la gent que ens protegeix utilitzi aquesta violència. Això era el tema de la sèrie; no parlava només de Catalunya. Els antiavalots tenen problemes en molts llocs de l’Estat espanyol. En fi, em sembla fantàstic que a la gent li agradi, que s’ofengui... Penso que és el que ha de fer una ficció.
Com ha afectat la seva carrera una sèrie tan popular?
Enganyaria si no digués que m’ha canviat la vida. Soc la mateixa persona i la mateixa actriu que fa quatre o cinc anys, però la gent em veu més, i gent de la professió que no sabia qui era ara em posa cara i em proporciona un accés a certs projectes a què abans no podia accedir. Estaré eternament agraïda a Rodrigo Sorogoyen per haver confiat en mi.
Aquest personatge tan dur ha trencat algun prejudici o etiqueta sobre el que pot fer?
Suposo que sí. La gent s’acostuma a veure’t en llocs i es fa una idea del que pots fer. En això he tingut força sort, perquè, abans d’Antidisturbios, en una altra sèrie que es diu Madres feia d’una dona absolutament vulnerable, a Chavalas faig d’una noia que al principi és mig pija, amb una imatge oposada a la d’Antidisturbios... Tinc sort perquè no em truquen només per fer un tipus de paper. En tot cas, per fer dones que han tingut un passat potent que les fa enfrontar-se a la vida d’una manera bastant valenta.
A Barcelona, segueix tenint prou feina?
Sí, em vaig movent. Ara, fa tres anys que visc a Madrid per motius professionals. He vingut a rodar Chavalas aquí, i també he rodat amb Pol López Suro, una pel·lícula d’un director novell que es diu Mikel Gurrea que està molt bé. A mesura que em van trucant, vinc i vaig.
Ha treballat en diversos projectes de grans plataformes de continguts. Professionalment, ha notat molt aquest boom?
Sí, evidentment cada cop hi ha més plataformes que generen continguts i això et dona més espai per treballar. És fantàstic. Es dona feina a molta gent, no només a actors i actrius. També penso que hi ha un petit perill: que es perdin les sales de cinema. Hem d’aplaudir les plataformes i tot el contingut que estan generant, però hem de tenir present que les sales de cinema no poden morir; s’hi ha d’anar.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Rècord de visitants al festival d’arquitectura Open House BCN

Barcelona

El Palau de la Música commemora els 50 anys del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides

Barcelona

La pel·lícula ‘Mediterráneo’, de Marcel Barrena, guanya el premi del públic al Festival de Cinema de Roma

Roma

L’últim viatge d’en Paf

BARCELONA

Els estils de vida dels ocells, i nosaltres

barcelona

El Pot Petit creix

GIRONA
«Motacilla alba»

Cuereta blanca

crònica

Una invitació a somiar

La Dona del Sac presenta el seu disc a Banyoles

banyoles