Cultura

Belmondo, un encant irresistible

L’actor francès, immensament popular i revelat al cinema l’any 1960 amb ‘À bout de souffle’, de Godard, mor als 88 anys

Jean-Paul Belmondo, nascut l’any 1933 a l’oest de París, era un “monstre sagrat” a França

Resseguint els seus llavis gruixuts, com ho són les cigarretes que fuma sense parar, amb el dit gros, en un gest amb el qual imita Bogart, Michel Poiccard mira els espectadors d’À bout de souffle (1960), el primer llargmetratge de Jean-Luc Godard. Encarnant-hi Poiccard, un lladregot poca-solta enamorat d’una jove nord-americana que finalment el traeix, Jean-Paul Belmondo va començar a deixar empremta en el cinema caminant amb Jean Seberg pels Camps Elisis. Ho va fer, doncs, amb el corrent de llibertat de la nouvelle vague, que xuclava del llegat del cinema per reinventar-lo.

Jean-Paul Belmondo va néixer el 9 d’abril del 1933 a Neuilly-sur-Seine, a la perifèria burgesa de l’oest de París, on, de petit, s’hi va traslladar amb la família al barri de Montparnasse. D’adolescent, en veure una representació de Les dones sàvies a la Comédie Française, va tenir clar que volia ser actor. Era un estudiant desganat i els seus pares, adinerats i artistes (el pare, Paul Belmondo, era escultor i la mare, Sarah Rainaud-Richard, pintora), van animar-lo en la seva decisió. Va aconseguir entrar al Conservatori d’Art Dramàtic, on va fer amistat duradora amb Jean-Pierre Marielle, Bruno Cremer, Claude Rich i Jean Rochefort: “la bande du haut de l’escalier”.

Abans d’À bout de souffle, Belmondo havia intervingut com a secundari en pel·lícules de Marc Allegret (Sois belle et tais toi i Un drôle de dimanche) i a Les tricheurs, de Marcel Carné, però sobretot buscava un lloc en el món teatral. El film de Godard, amb el qual ja havia treballat al curt Charlotte et son Jules, va fer, però, que abandonés llargament al teatre, on hi va tornar trenta anys després convertit en un actor llegendari a França, perquè el cinema va reclamar-lo poderosament. A Itàlia, on va ser doblat i molt ben pagat, va treballar amb De Sicca (La ciociara, on interpreta un intel·lectual comunista que, a la Itàlia ocupada, ajuda una mare, Sophia Loren, i la seva filla), Lattuada i Bolognini. Però el cinema francès, a través de molts dels seus grans directors, era el destinat a convertir-lo en un actor mític.

A la dècada dels seixanta, Jean-Pierre Melville va dirigir-lo en tres films seguits: el drama Léon Morin, prêtre, on encarna un capellà de gran força moral a la França ocupada; el polar Le doulos, i la comèdia L’Aîné des Ferchaux. Philippe de Broca va convertir-lo en un aventurer, al rescat de la seva estimada i d’unes estatuetes precolombines, a L’homme de Rio, film ple de lleugeresa, humor i encant. De nou Godard, amb els vermells i blaus de Pierrot le fou, on viu una fugida romàntica amb Anna Karina, que també el traeix, mentre confessa els seus dubtes amorosos als espectadors. Louis Malle, que a Le voleur va fer que interpretés un lladre desgraciat i fracassat. I François Truffaut, que a La sirena del Mississipí va mostrar-lo tan enamorat de Catherine Deneuve (encara que el seu personatge sigui una impostora que el menteixi i fins intenti matar-lo) com n’estava el mateix director, que va fer dir a Belmondo una de les frases recurrents del seu cinema: “Estimar-te és una alegria i un sofriment.”

L’any 1974 va participar en la producció de Stavisky, un film d’Alain Resnais, amb guió de Jorge Semprún, on interpreta un estafador que, amb la seva capacitat de seducció i els seus estratagemes, arriba a tenir molt de poder amb els seus contactes en el món polític i financer de la França dels anys trenta. Va ser un fracàs i Belmondo va abandonar pràcticament el cinema d’autor per consagrar-se a una multitud de comèdies vodevilesques que, entre els anys setanta i vuitanta, encara van fer-lo més popular, sobretot a França, on ho va arribar a ser tant com Louis de Funes. A banda de les comèdies, també va aconseguir un èxit immens amb dos films d’acció amb música d’Ennio Morricone: la prou estimable Peur sur la ville (Henry Verneuil, 1975), en què interpreta un comissari de policia parisenc a la recerca d’un assassí en sèrie fins a arribar a perseguir-lo sobre el terrat de les galeries Lafayette, i, amb totes les concessions a la comercialitat fàcil, Le professionnel (Georges Lautner, 1981), assumint-hi un agent secret francès en un país africà que, després de ser-hi capturat i torturat, planifica una venjança implacable.

Tanmateix, aquests anys en què va lliurar-se al cinema comercial, Belmondo va tornar al teatre com a productor, director i actor participant en una cinquantena de muntatges, bona part dels quals remetent a un repertori clàssic: Shakespeare, Rostand i Molière, que va fer que volgués ser actor veient una representació de Les dones sàvies. Tota presència seva als escenaris va ser un èxit espaterrant. Belmondo era un “monstre sagrat” a França, on es plora la seva mort, esdevinguda ahir després d’una llarga malaltia i un accident amb les ferides mal curades. Belmondo, tan simpàtic com una mica poca-solta i insolent, tan seductor com fanfarró i masclista. Tanmateix, un actor amb un encant irresistible des que va fer tota mena de ganyotes a À bout de souffle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Todd Haynes
CINEASTA

“La Velvet és l’equilibri entre Reed i Cale”

SANT SEBASTIÀ

La GIO s’estrena a Temporada Alta amb dos concerts

Girona

Fires a la plaça del Vici

Invitació a l’aventura

Barcelona
Mirador

Jesús, debat dramàtic

Periodista i escriptor

Amb l’equilibri subtil del Fuji

Barcelona
societat

Grans i petits, en els 36 tallers de Barcelona Dibuixa

Rècord de visitants al festival d’arquitectura Open House BCN

Barcelona

El Palau de la Música commemora els 50 anys del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides

Barcelona