Cultura

Eduard Fernáncez

Actor

“Estem molt acostumats a perdre la humanitat”

No puc jutjar un personatge quan el faig. Per això no vull fer un pederasta, perquè el jutjaria

No té por d’interpretar personatges allunyats d’ell, però Eduard Fernández (Barcelona, 1964) ha trobat que té amb Òscar Camps, el fundador d’Open Arms, unes quantes coincidències: físiques, ideològiques... A Mediterráneo , una de les tres pel·lícules precandidates a representar Espanya als Oscar, el guanyador de quatre premis Gaudí i tres Goya encapçala un elenc notable que inclou Sergi López, Anna Castillo, Dani Rovira i Àlex Monner. El film se centra en els orígens de la vocació d’Òscar Camps, quan va viatjar a l’illa grega de Lesbos en plena crisi de refugiats de Síria. Hi ha moments èpics, però Mediterráneo, dirigit per Marcel Barrena, és sobretot un drama que aposta per les interpretacions dels actors.

Un personatge real, proper i mediàtic és més difícil d’interpretar que altres personatges reals que ha fet?
No, cada personatge té la seva dificultat, sigui real o no. En aquest cas, una de les dificultats és que és conegut. Però, d’altra banda, m’és molt proper: per cultura, lloc de naixement, edat..., els dos som catalans, hem fet coses semblants a la vida, també m’agrada el mar... I pel físic. Em vaig mimetitzar, amb la barba i altres detalls, i ens assemblem. Ha estat un plaer conèixer l’Òscar, ha estat molt generós i amable, i ha estat absolutament a favor d’aquesta obra. Si m’hagués trobat algú que em jutgés hauria estat difícil. Tots diem que el món és una merda, però no ens plantegem “Què puc fer jo?”. Doncs mira què ha fet l’Òscar!
Ha interpretat des del fundador de la Legió a Francisco Paesa i Òscar Camps. És més fàcil interpretar una bona persona?
És més agraït i bonic. Francisco Paesa [El hombre de las mil caras] és més esmunyedís, va ser una sensació estranya interpretar-lo. Estaves en un lloc molt estrany. En canvi, el Millán-Astray era una festa, sempre estava molt alegre, era tremend, molt intel·ligent, i vaig trobar aspectes que em permetien veure més enllà de la mala persona.
Entén la reticència inicial d’Òscar Camps a donar entrevistes?
L’entenc molt bé, tant a ell com als companys seus que li diuen que les ha de donar. Com a persona intel·ligent que és, després està molt ocupat a difondre bé tot el que fa. El Pere Casaldàliga, a qui vaig interpretar també, deia: “Molta gent ha fet el que he fet jo, però no ho han escrit, no hi ha constància. I se n’ha de deixar constància!” Si no, el poder és molt malvat i nega que les coses hagin passat. És important documentar-ho i difondre-ho tot.
Quantes entrevistes ha ofert en la seva vida?
Moltes, segurament milers.
Li agrada donar entrevistes o ho veu com una obligació?
És una obligació. Si m’agrada o no, depèn de l’entrevista. Quan surts d’una cansat és que ha estat dolenta. Quan surts amb energia és que ha estat una bona entrevista. En general, depèn de l’interès que té el que pregunta. Una entrevista és una transacció humana, com tot, i m’agrada si veus que t’entens amb l’altra persona, té interès, t’escolta i pregunta a partir del que dius... De vegades em fan una pregunta i es posen a mirar el mòbil. Estem molt acostumats a perdre la humanitat, l’interès mutu. Però quan hi ha una transacció humana, ens alimentem tots dos.
Quan li van oferir el paper, s’ho va pensar?
Quan em van proposar una pel·lícula sobre el fundador d’Open Arms patia que no fos un pamflet. Tots sabem, o almenys els d’esquerres i de dretes amb alguna inquietud social, que Òscar Camps és una gran persona, que ajuda la gent. Quan vaig veure de què anava la pel·lícula, em va agradar molt que parlés del principi, de quan va anar a Grècia, perquè era socorrista.
‘Mediterráneo’ és una pel·lícula de personatges, un drama amb el pes en els actors. Ho va plantejar així el director?
Sí, el pes està en els actors, centrada en l’Òscar i tots els que van al darrere. Ell és molt líder i estira molt. La pel·lícula se centra en com ho viuen ells i les mesures que han de prendre per adaptar-se i sobreviure. Com li diu a la filla [l’actriu Anna Castillo], el més important en un salvament ets tu. Si no estàs bé, no salves ningú. Per tant, si has de pegar un cop, ho fas. És molt radical.
Com es va preparar físicament i mentalment per fer un personatge així?
Físicament ens vam preparar nedant, em van ensenyar a fer la maniobra de reanimació, ens vam haver de treure un titolet per poder anar amb moto d’aigua, que em va resultar molt fàcil... I després va ser un procés de veure quines eren les seves motivacions, fins i tot darrere del personatge: com tenia una vida més dissipada abans i com ho va redirigir tot per ajudar els altres.
Va tenir molta relació amb Òscar Camps per preparar el paper?
Sí, va venir a casa moltes vegades. No vaig necessitar posar distància, només després del rodatge. Al rodatge feia el que jo volia i ell és molt respectuós, era allà, a una certa distància, mirant, sense opinar. Alguna vegada em va dir «Molt bé!», però poca cosa.
Vau rodar en pandèmia, en diferents països i llengües... Ha estat un rodatge complicat?
No, jo ho vaig viure amb molta alegria. Per mi la felicitat és un xiringuito a la platja. Partint d’aquí, jo cada dia em llevava de matí, feia un bon passeig, em banyava al mar i començàvem a rodar. Això em fa molt feliç. Vam rodar a la costa grega, a prop d’Atenes. Vam fer dues setmanes d’aigua i això té la seva dificultat, tot es mou. Els extres van patir molt perquè eren reals, refugiats que van arribar per mar i estaven revivint el que els havia passat. Passes fred, és normal tenir dificultats en aquest tipus de rodatge, com les té molta gent en altres feines.
Les consideracions morals sobre el personatge no el fan més difícil? O més fàcil?
No. Sempre dic que no puc jutjar un personatge quan el faig. Per això no vull interpretar un pederasta, perquè el jutjaria. No em vull posar a mirar com miren ells. He fet de policia a El niño i és meravellós mirar impunement com fan ells. Soc al carrer, fent de policia, i et puc mirar com em ve de gust, de dalt a baix. I tu no em sostens la mirada, perquè soc policia. Sempre hi ha coses fantàstiques, a tots els personatges. No puc jutjar-los, si no, no els trobes coses interessants.
La feina d’actor té a veure amb l’empatia?
Sí, absolutament. T’has de posar al lloc dels altres. Per això amb segons quin personatge no vull tenir cap empatia, no la vull treballar. I això que puc fer un assassí. Però no és el mateix que un pederasta, no m’ho vull ni plantejar.
Comparteix moltes opinions de les que manifesta Òscar Camps a la pel·lícula, quan accepta ser entrevistat? La Unió Europea i els Estats han fet un paper lamentable en la crisi de refugiats del Mediterrani?
Sí, completament. Això que la justícia és igual per a tots crec que ja no s’ho creu ningú. Ja comencem per aquí. Venem armes a Síria, després a Síria hi ha la guerra, d’allà venen cap aquí, demanen asil i no els volem. Només que l’economia hagi de créixer constantment no pot ser. Hi ha un petit problema: ens estem carregant la Terra. Pots posar-te en pla negatiu o positiu. Aquesta pel·lícula demostra que una persona pot fer molt. Jo també hauria de pensar què faig. Podem fer molt per contrarestar aquestes forces dels poders polítics i de més amunt que fan bastant el que volen.
Com veia i com veu Open Arms?
El veia com el veig ara. Potser m’ha canviat en el sentit que conec més la seva realitat, encara que no l’hagi viscuda, l’hem simulada. He vist que la gent d’Open Arms es juguen la vida. Estan salvant gent i deixen morir gent, han d’escollir. Em van explicar una anècdota que em va semblar molt forta. Primer es van dedicar a salvar nens i dones, i quan van arribar a la costa es van trobar que tenien deu nens petits plorant, orfes. Llavors van decidir que anirien a salvar per famílies, era millor salvar tres famílies que vuit orfes. Són decisions humanes molt dures, i alhora t’has de protegir molt, perquè si no et protegeixes no fas la teva feina. La feina que fan Òscar Camps i Open Arms em sembla realment admirable. Admiro molt la professionalitat, la gent que fa bé la seva feina, sigui de cambrer o de qualsevol cosa. Quan algú fa la feina que està fent l’Òscar, has d’acotar molt el que fas. Si no, et perds. Demana als que treballen amb ell que no parlin amb la gent, que no intimin, perquè, si no, te’ls emportaries tots a casa i no pots, no és la teva feina. Es dediquen a salvar la gent de l’aigua i deixar-la a la costa. El que passi després no és cosa seva. Això està bé, que ningú ho dubti. A la gent amb inquietuds socials, tant de dretes com d’esquerres, cristianes o no, a ningú li pot semblar malament salvar gent. Salvar vides humanes és tan senzill, tan fort i tan gran com això.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.